Cuidar a qui ens cuida
Aquest dilluns llegia en aquest mateix diari el titular “Roba un vehicle dels Bombers i s’accidenta a Puigcerdà”. Tot seguit, captura de pantalla per enviar-la per WhatsApp a un amic bomber voluntari de Cerdanya. Volia informació de primera mà del cas i saber com s’havia viscut des de dins. Tot solidaritzar-me amb els companys, ja que soc voluntària de socors i emergències, i al final que hagin entrat al Parc de Bombers de Puigcerdà en certa forma és com si haguessin entrat a qualsevol altre base del territori.
La conversa no va aportar cap dada nova. Però em va permetre reflexionar en el rerefons de la història. Més enllà de “l’anècdota” de què un noi en estat ebri vesteixi un uniforme oficial, furti un vehicle d’un cos de servei públic i l’accidenti donant lloc al què ha acabat sent més aviat una trama de successos digna d’una seqüència de Hollywood que no pas un relat d’una nit ceretana, dona per molt a l’hora de pensar com estem fent les coses.
Aquesta és d’aquell tipus de cròniques que començo a llegir parafrasejant amb certa incredulitat, continuo mig empipada i acabo indignada tant pel fet que el seu contingut sigui cert com també per confirmar un cop més que vivim en una societat cada cop més perduda.
I dic perduda perquè crec que estan desapareixent valors tan importants com el bé comú, l’altruisme i la solidaritat. Un fet que també s’evidencia amb la manca de voluntaris i voluntàries que pateixen tots i cadascun d’aquests serveis, que recordem-ho vetllen pel benestar i la seguretat pública de tots nosaltres.
Només cal que parlis amb les diferents coordinacions perquè et transmetin les dificultats de trobar gent nova i els problemes que tenen per a mantenir motivades a aquelles persones que ja en formen part. Fet que s’agreuja amb la manca de recursos i equipaments per a desenvolupar la seva tasca. Detalls que probablement no es perceben “des de fora” i que són clau per al desenvolupament d’aquest tipus d’activitats.
No ens enganyem, el voluntariat implica regalar de forma desinteressada una part del teu temps i no tothom està disposat a fer-ho. Rere un uniforme hi ha molta feina, dedicació i esforços. Els voluntaris i voluntàries de casa nostra són l’encarnació de la paraula vocació. I encara que a vegades aquesta “etiqueta” malentesa pugui prendre un cert caire pejoratiu, us puc ben assegurar que comptem amb grans professionals i un capital humà immesurable que malauradament moltes vegades no se sent valorat ni respectat. I aquí és on rau la mare dels ous. Allò que no es valora no es cuida. I és precisament quan es descuida quan llegim notícies com la que ens ocupa.
Encara queda esperança però no hem de llançar la tovallola.
Primer perquè els voluntaris i voluntàries són romàtics empedernits que sempre voldran ajudar-nos de la millor manera possible quan faci falta. Segon perquè després de cada servei, per bo o dolent que hagi estat, sempre ens queda la satisfacció d’haver ajudat a qui ho necessitava. I tercer i últim, perquè ens ho sembli o no cada dia tenim l’oportunitat de fer el món una mica més amable.
Llegir l’article al diari Regió 7
