Tornar a l’essència

A principis d’aquesta setmana vaig rebre un mail que deia: “m’agradaria poder parlar amb tu i conèixer més el teu projecte”. El missatge provenia d’una direcció que em sonava molt. Així que, em va ser relativament fàcil seguir la pista de l’emissor i descobrir qui era la persona que m’escrivia. Imagineu-vos la meva sorpresa en descobrir que es tractava del fundador d’un projecte que segueixo des de fa anys.

Us he de confessar que el primer que em va venir al cap era que s’havia equivocat i que no podia ser que m’estigués escrivint a mi i preguntant pel meu projecte. De manera que, tossuda i cap quadrada com jo sola, vaig tornar a rellegir un cop més el text i tot el que deia. No s’havia equivocat, parlava de mi, de part de la meva trajectòria professional i de la meva empresa. Així que, un cop superada la incredulitat inicial, tocava moure fitxa.

Vaig començar a respondre el mail en un to força formal revisant cada paraula, expressió i coma. Havia de ser perfecte. De fet, en aquell moment estava tan concentrada que quan va sonar el telèfon vaig espantar-me fent mig salt de la cadira. Despenjant-lo amb certa reticència, puix a part de l’esglai inicial, estava entorpint un moment que per mi era important.

“Sí, digui?”

“Hola que s’hi podria posar la Raquel?”

“Jo mateixa. Amb qui parlo?”

“Mira t’he enviat un correu demanant per tu i he pensat que seria millor trucar-te”

M’agradaria haver-me vist la cara en aquell moment… Era l’hora de la veritat i no tenia marge d’error, no podria revisar les paraules que pronuncies en aquella trucada. En pocs segons em van passar mil i una coses pel cap moltes de les quals estan relacionades amb un sostre de vidre que jo mateixa m’he autoimposat durant anys i panys.

Quan vam començar a parlar, no vam fer-ho de les empreses o dels projectes. Vam arrancar conversant sobre la forma de veure la vida, sobre com enteníem la nostra relació amb l’entorn i sobre quin era l’impacte que esperàvem deixar-hi. Us he de dir que amb ben poca estona em van desaparèixer moltes pors i inseguretats, puix al final quan tens la sort de desmitificar mites t’adones de què rere la imatge que te n’hagis pogut fer hi ha molts més punts en comú dels que et podries arribar a imaginar.

Després de gairebé una hora parlant i havent fixat una data per trobar-nos presencialment em quedo amb alguns aprenentatges que m’agradaria molt deixar gravats permanentment al subconscient.

Tot camí comença amb un primer pas per molt que faci sortir totes aquelles inseguretats sovint inconscients. Arribis lluny o a prop. Avancis més ràpid o més a poc a poc. Cal tenir presents els orígens, saber que fas i perquè ho fas. Doncs al final, aquest serà el motor de tot allò que et proposis.

Sovint hauràs de tenir les espatlles “amples” per escoltar totes aquelles opinions que amb més o menys bona intenció voldran posar-te pals a les rodes. Amb el pas del temps s’aniran difuminant i qui sap si algun dia et vindran a demanar opinió.

Cal que deixem enrere les pors per picar totes aquelles portes que tot i semblar llunyanes i imposar, segurament comparteixen part de la nostra mateixa essència. Hi tenim molt més a guanyar que a perdre, sempre.

Llegir l’article al diari Regió 7

L’art de guardar vaques

Pembangunan Desa Berkelanjutan: Warisan Asri untuk Anak Cucu Kita

Escriu-nos i et contestarem el més aviat possible!

All Rights Reserved © Rumiant 2025