L’art de guardar vaques
Vivim en un món tant i tan petit, que de tan petit que és, ens passen desapercebudes petites grans històries. I és precisament això el que m’ha passat amb Rosalina Camps. Fotògrafa nascuda a Bagà l’any 1931, amb una llarga trajectòria com a retratista, que acumula múltiples reconeixements i premis en l’àmbit internacional. I que aquesta setmana ha fet el salt als titulars de diverses rotatives amb motiu de la donació del seu fons a l’Arxiu Històric del Berguedà.
85.000 fotografies que narren amb mirada femenina la quotidianitat de principis de segle. I que intueixo que rere seu guarden històries de renúncia, superació i aprenentatges en un món on les dones tenien molt a fer i ben poc a dir.
Paral·lelament, i per celebrar l’ocasió, l’ens berguedà n’ha inaugurat una exposició que es podrà visitar al Pavelló de Suècia fins al 21 de juliol. Ho dic perquè un mes passa molt de pressa i perquè crec que és una oportunitat no podem deixar escapar.
Personalment, em deleixo per trobar l’estona i submergir-me en l’obra de la Rosalina. Tinc ganes de descobrir una autora que estic segura de què no em deixarà indiferent. Doncs pel poquet que n’he pogut llegir no va ser una dona de la seva època. I segurament tampoc ho seria de la nostra… posseic un taranà especial encara avui.
Amb 15 anys es va comprar la primera càmera fotogràfica a mitges amb el seu germà. Va aprendre l’ofici de forma autodidacta mentre feia de ramadera a les costes de Massanés. Desenvolupant una carrera artística tot criant 6 fills. No em puc arribar a imaginar com havia de ser el dia a dia d’aquesta dona que explica humilment com “Amb vuit a casa jo no podia sortir, i feia fotos als nens. Quan em posava a revelar, al laboratori de la galeria, hi havia més roba rentada que no pas fotografies”.
Paraules que contrasten molt amb els encapçalaments que llegeixo als mass media nostrats. Ho faig tot esbossant un somriure mig murri resultat d’una estranya barreja d’incredulitat amb un cert punt d’indignació. Com pot ser que aquest llegat, vida i trajectòria es resumeixin amb frases de l’estil “de guardar vaques a reconeguda retratista”? Quina imatge tenim totes plegades del món rural? I sobretot, quins discursos promovem de forma més o menys inconscient respecte el que és casa nostra?
M’agradaria molt conèixer personalment a la Rosalina i parlar amb ella d’aquests i molts d’altres temes. N’estic segura de què guardant vaques va passar unes quantes vicissituds díficils d’oblidar. És una feina dura, exigent i sacrificada que només valora qui l’ha fet o l’ha viscut de prop. Però també m’atreviria a dir que tenir cura d’aquest bestiar va ajudar-la a “afinar” la mirada i a convertir-se en la dona que avui admirem.
Doncs si ens allunyem d’aquesta visió rància, reduccionista i desfasada del món rural és probable que el vegem com a bressol de grans talents. Casa i niu de persones amb una sensibilitat i enginy excepcionals que sigui a petita o gran escala han canviat i canviaran el món.
Llegir l’article al diari Regió 7
