El rerefons
La vida són cicles. El temps passa sense pressa i sense pausa veient-nos viure en un món que cada cop sembla més “boig”, atapeït de soroll i ple de sensentits.
A pagès vivim aquesta voràgine d’una forma menys tranquil·la i plàcida del que la majoria es pugui arribar a pensar. Rere la bucolització de lo rural i el clàssic tòpic de l’slow life s’hi amaga un dia a dia que en té ben poc de tranquil i despreocupat.
Al món rural les feines les marquen la natura, els seus ritmes i un reguitzell infinit de factors externs que no podem preveure ni controlar. El resultat de la nostra feina depèn directament de condicionants climàtics, econòmics i socials que ens obliguen constantment a recalcular plans per aconseguir capejar amb més o menys èxit el temporal.
I tot i que després de la tempesta sempre arriba la calma, en els últims temps tinc la sensació que cada cop hi ha menys treves. Fa molt temps que avisem de la situació crítica que viu el sector primari de casa nostra. I també fa massa temps que qui té capacitat d’acció i d’impacte real en molts dels problemes endèmics que sustenten aquesta situació mira cap a una altra banda. Veient com a poc a poc la bola es va fent cada cop més i més grossa. Em pregunto què passarà el dia que algú vulgui frenar-la… podrem fer-ho? O ens passarà per sobre sense miraments?
Penso que a aquestes alçades de la pel·lícula cal deixar de repartir culpes per començar a assumir responsabilitats. I estic convençuda que sigui quina sigui la nostra posició tenim l’oportunitat d’aportar un granet de sorra que el dia de demà pot ser que es converteixi en una muntanya. Doncs, tal com cada acció de compra és en el fons una decisió política. Cada decisió política s’hauria de basar en les necessitats reals que manifesta el territori, no en requisits del poder fàctic.
Cal que totes i cadascuna de nosaltres entenguem el rerefons d’una qüestió summament complexa que en el fons és més senzilla del que sembla. Fa anys que el sector primari s’ofega en un mar de normatives i regles pensades pels més grans. Unes corporacions megalítiques que veuen el territori com un lloc per a fer-hi negoci i d’on extreure recursos i que promouen un model de negoci on les persones som números i casa nostra és un recurs del que finit o infinit cal treure’n algun tipus de profit. Abocant-nos a viure amb resignació en un escenari que no podem “controlar” i on paradoxalment se’ns coarta a base de recomanacions, directrius i pors.
Cal doncs que de mica en mica i com una formigueta fem servir la nostra quotidianitat i els problemes i reptes que l’acompanyen per sacsejar consciències i despertar el sentit crític de totes aquelles persones que sigui pels motius que sigui viuen desconnectades del territori. Considero que si som capaces d’acostar-els-hi una mica els camps, el bestiar i tot el que suposa i comporta produir aliments de qualitat i de manera respectuosa amb l’entorn tindrem mig camí fet. Doncs qui coneix valora, qui valora estima, qui estima cuida i qui cuida defensa.
Llegir l’article al diari Regió 7
