Beneïda incertesa
En els últims temps, tinc la sensació que tot se’n va en orris. Des de la sobtada i esperpèntica irrupció de la Covid-19 a les nostres vides que el món està cap per avall.
Avui en dia sembla que el sentit comú és el menys comú dels sentits. I per molt que la vida continuï, intueixo que mai tornarà a fer-ho de la mateixa manera. Penso, i potser m’equivoco, que amb la pandèmia no només hem perdut a persones estimades. Si no que a poc a poc, de forma molt subtil i gairebé inapreciable hem anat desdibuixant llibertats, drets i oportunitats. Obligant-nos a viure impassibles en el caos i la improvisació constants.
Mal que em pesi, un cop finalitzada l’alerta, sembla que aquest ambient gestat en temps pandèmics ha quedat incrustat al nostre subconscient. No tinc gens clar fins a quin punt som coneixedores de les concessions fetes i del preu que n’acabarem pagant.
Ara, recordo una de les primeres assignatures de la carrera mentre se’m dibuixa un somriure mig murri. I és que a vegades la realitat supera qualsevol tipus de ficció…
Faig retrospectiva i veig a la meva jo de vint anyets. Ingènua de mena i enamorada de la vida. Amb un peu a Vallcebre i l’altre a la gran capital prenent apunts a la classe de “Relacions d’autoritat i poder”. Analitzant casos de països en conflicte que en aquell moment em semblaven molt, però que molt, llunyans. Preguntant-me quina seria aplicació real d’aquells continguts i qüestionant-ne la utilitat. Ingènua de mi, no em pensava que aquesta seria una de les matèries que més recordaria una dècada després.
Casualitat? Probablement no.
Dubto que en aquell moment ningú s’imaginés tot el que hem viscut aquests últims tres anys. Però creieu-me si us dic que he tingut l’oportunitat d’observar en directe, i en pròpia carn, molts dels conceptes i teories apreses.
Que n’és de curiosa la vida! I que en som d’ingenus els humans… Esborrem la memòria i ens creiem totes aquelles promeses que vagin acompanyades d’una mica d’estabilitat…
Qui m’hagués dit a mi que deu anys després estaria cara a cara amb els llops vestits amb pell de xai. Que els hi veuria venir les idees a quilòmetres lluny. I que massa sovint m’envairia la impotència en saber que la sort ja estava tirada. Doncs suposo que a aquestes alçades de la pel·lícula tothom té clar que al final qui guanya és la banca.
Per bé o per mal a pagès sempre hem viscut una mica abandonats de la mà de deu. I encara que a priori pugui semblar quelcom negatiu, penso que ens ha donat un cert avantatge competitiu tant per encarar les dificultats com per créixer amb les adversitats. I és que encara que actualment estiguem més tocats que mai, deixeu-me dir que ens resta un bri d’esperança.
Portem la resiliència a l’ADN. Encara que la incertesa dels temps que ens han tocat viure sigui esgotadora. Hi ha molt poques coses que puguin frenar quelcom tant potent i transformador com la passió, l’estima i la dedicació dels pagesos i pageses vers la seva professió i el territori.
Llegir l’article al diari Regió 7
