Ho tenim tot
Diàriament, em trobo amb persones, projectes i empreses que viuen i pateixen unes problemàtiques tan especials, úniques i singulars com elles mateixes.
Normalment, ens coneixem quan tenen algun tema que se’ls escapa de les mans i que no saben com gestionar. Així doncs, irrompo dins la seva realitat en moments que acostumen a ser tant fràgils com importants. Moments en què les emocions estan a flor de pell i on la incertesa i por pròpies de la situació acostumen a ser una arma de doble fil.
O ens ajuden a veure les coses més clares que mai o paralitzen qualsevol mena d’avenç.
Diuen que qui té el “què” trobarà “com” fer-lo realitat. Que qui sàpiga l’objectiu a perseguir trobarà el camí per arribar-hi.
Però no ens expliquen que molt sovint la teoria difereix de la pràctica. I que a l’hora de la veritat és probable que s’acabi imposant aquella lletra petita del contracte que fa temps ens va fer mandra llegir.
Vivim en una societat on les aparences enganyen. On equivocar-se està doblement “penalitzat”. I on més enllà de què una cosa t’hagi anat malament acabes arrossegant durant molt temps l’ombra del fracàs i tot el que això suposa. Un camí que moltes vegades es fa des de la soledat i el silenci per por al “què diran”. I que acostuma a fer-se públic quan la situació ja és més que compromesa. Quan ja no es veuen més sortides. En definitiva, quan la bola de neu ja s’ha fet tan gran que no sabem com frenar-la.
És en aquest moment en què em pregunto què passaria si fóssim més transparents i realistes des d’un bon principi. Si davant del primer problema amb què ens trobéssim tinguéssim l’oportunitat de compartir-ho lliurement sense sentir-nos sotmesos a cap mena de judici. Què passaria si en comptes de tancar-nos cada cop més donant mil i una voltes sobre el mateix problema tinguéssim l’oportunitat de compartir-lo amb algú que ens ajudés a aixecar la mirada.
En el fons, això és el que intento fer cada cop que començo a treballar amb un nou projecte. Entendre quin ha estat el camí que ha recorregut, els canvis de rumb que ha fet i les pujades i baixades que ha superat per arribar al lloc on és ara. Buscant posar-me una estona a les seves sabates per entendre que han viscut i com ho han viscut. Doncs sovint, em trobo una sensació de carència molt marcada, que vista des de fora pot passar desapercebuda i que és crítica per entendre la situació actual.
Si mirem més enllà de la superfície veurem un desequilibri i desconnexió entre els recursos i les persones. Una espècie d’escletxa que separa cada cop més el projecte del seu propòsit inicial. I que només es pot salvar fent les coses d’una forma diferent, més sostenible, més humana i més propera. Buscant vincles i aliances entre tots els agents implicats, no només al projecte sinó també al seu entorn immediat i fins i tot al territori.
Em pregunto què passaria si davant d’un problema fóssim capaços de veure tot allò que sí que podem fer abans de detectar tot allò que no podem solucionar. Ho provem?
Llegir l’article al diari Regió 7
