L’emprempta que deixem
El temps passa i nosaltres amb ell. I el que avui ens sembla que no tindrà final, s’acabarà convertint en una batalleta més per explicar en una sobretaula amb bona companyia. Vivim d’una forma tan ràpida i intensa que se’ns oblida permetre’ns el luxe de parar un moment a assaborir i processar tot el viscut.
Per sort, a vegades i de la forma menys esperada trobem els espais necessaris per parar, mirar i reflexionar. I és en aquests intervals en què ens adonem que la veritable recompensa és el camí recorregut. Puix, més enllà de les dificultats superades i les alegries viscudes l’únic moment que preval és l’aquí i l’ara.
Quan faig balanç sempre em venen al cap el meu Padrí, la iaia Beneta i la tieta Lluïsa. Tres persones que fa molt temps que ja no hi són, però que cada cop tinc més presents. No només per nostàlgia i enyorança, sinó també perquè dia a dia construïm el futur de casa nostra i de la nostra família sobre els fonaments del seu llegat.
Penso en quines eren les seves preocupacions, neguits i anhels. I veig que, tot i haver passat dues generacions, segurament eren molt similars a les que compartim diàriament amb la meva mare i el meu germà.
Els recordo i me’ls imagino fent balanç.
Veig el Padrí als camps de davant de casa mirant el bestiar mentre pastura, repassant un per un tots els camps que va despedregar a mà i els pous d’aigua que va construir. Pous dels quals encara ens abastim avui en dia.
Veig la iaia Beneta vora el foc amb una caixa de llauna a la falda plena de fotos antigues envoltada per tots nosaltres. Repassant-les una per una, explicant-nos que va passar aquell dia i transmetent-nos part de la nostra història familiar. Doncs és tan important el lloc on anem com el lloc d’on venim.
Veig a la tieta Lluïsa escrivint i relatant als seus diaris com es vivia. Passant revista a l’arxiu fotogràfic familiar i apuntant rere totes i cadascuna de les fotos l’any i el lloc on es van fer i les persones que hi apareixien. Gràcies a ella hem conegut moltes persones i històries que d’altra forma haguessin caigut en l’oblit.
Ara, després d’un lustre d’haver agafat les regnes de la finca familiar, som nosaltres els que fem el balanç. Mirem enrere, i fent ús de la perspectiva del temps, ens adonem de tot el que hem aconseguit. Constatant un cop més que els somnis es fan realitat a base d’il·lusió, perseverança i esforç. I que tot i no estar exempts de fracassos, desesperances i penes al final val i valdrà la pena. No només per nosaltres sinó també per aquells que vinguin rere nostre.
M’agrada pensar que de la mateixa manera en què nosaltres intentem honrar el llegat que ens van deixar, hi haurà algun dia en què algú continuarà el nostre camí. Prendrà les seves pròpies decisions amb més o menys encert, i viurà i patirà la por i la incertesa com també ho fem nosaltres. Però al final es posarà als camps de davant de casa, mirarà el bestiar, i pensarà en que el camí recorregut ha valgut la pena.
Llegir l’article al diari Regió 7
