El pas del temps

Diuen que el temps tot ho cura, i encara que a vegades no ho tingui massa clar, del que sí que estic segura és que el que anys enrere ens semblava una muntanya avui probablement ho recordem com una pedra del camí. Allò que vam viure en un moment determinat no ha canviat, en canvi nosaltres sí que ho hem fet.

Sovint ens entestem a amagar les ferides i cicatrius que ens acompanyen. Deixant de banda el que sota el meu parer hauríem d’honrar i agrair. Doncs no només són el testimoni de tot el camí recorregut i d’allò que hem viscut. Si no que també són allò que ens ha fet com som.

Som el trencadís i també som el que queda un cop hem ajuntat tots els trossets com a autèntics mestres de l’art del “kintsugui”. Una antiga pràctica mil·lenària japonesa que repara objectes trencats amb or fent-ne visibles les cicatrius i integrant-les dins la peça. Fent així una autèntica oda a la resiliència, a la capacitat que tenim d’adaptar-nos a l’adversitat i en com ens construïm en base i gràcies a ella.

Aquesta ha estat, i és, l’essència de la vida a pagès.

Sense saber-ho la meva àvia, la seva àvia i totes les àvies d’àvies que les van antecedir ja eren autèntiques mestres en l’art del kintsugui. Feien el que podien amb allò que tenien. Ni més ni menys. No reparaven els plats trencats amb or, bàsicament perquè no en tenien. Però sí que sorgien, cosien i descosien qualsevol peça que tinguessin entre mans per donar-li una nova vida. Sí que vetllaven, cuidaven i acaronaven a qui estigués malalt a casa reconfortant-lo i fent-li l’existència una mica més fàcil. Sí que veien opcions, possibilitats i bellesa on d’altres veien finals, barreres i desencís.
Autèntiques mestres de vida que s’han de convertir en un referent en què emmirallar-nos.

De qui aprendre i sobretot, sobretot, a qui admirar, reconèixer i valorar com no ho havíem fet fins ara.

Per aixó és precisament en aquests temps moderns que ens ha tocat viure en què acostar-nos a l’essència i als orígens té més sentit que mai. Doncs, tot i que els protagonistes canviïn, hi ha històries que es repeteixen una i altra vegada sens parar.

No em puc ni imaginar tot el que hauran viscut les parets de la casa on m’he criat. Sempre me les he imaginat custodiant de forma silenciosa i inadvertida la història de generacions i generacions com aquell qui guarda un tresor tot esperant que algun dia algú el descobreixi.

I a vegades soc jo mateixa la que em descobreixo parada i ben embadalida al bell mig de la sala de casa. Un lloc on sembla que el temps s’hagi aturat.

Hem recorda la importància d’acceptar el pas inexorable del temps i d’agrair les ferides l’acompanyen. Les ferides que ens ajuden a madurar, a créixer i que potser fins i tot ens fan veure les coses d’una manera diferent de com les veiem fa anys, mesos o dècades. Totes aquelles que ens impulsen a fer realitat l’impossible i que ens ajuden a perseguir els somnis. Agraïm-les, són el nostre tresor, l’essència que ens fan ser com som i que ens impulsa a viure.

Llegir l’article al diari Regió 7

Ho tenim tot

L'endemà

Escriu-nos i et contestarem el més aviat possible!

All Rights Reserved © Rumiant 2025