L’endemà
Aquests últims dies hem assistit a múltiples actes amb motiu de la dona treballadora. Alguns amb caràcter de celebració, d’altres de reivindicació i molts d’altres de lluita. Actes que tinguin la forma que tinguin busquen donar una visibilitat a una problemàtica que hem de mirar, i sobretot abordar, socialment. Doncs el simple fet d’haver de tenir un “dia de” ja ens deixa entreveure que manca molta feina a fer.
Vivim en un món que s’entesta a simplificar i homogeneïtzar qualsevol tema, i el paper de la dona (treballadora o no) no n’és cap excepció.
Aquest any no he assistit a cap acte. Respecto i agraeixo totes i cadascuna de les propostes fetes, però no n’he trobat cap on em senti còmode i representada. Miro enrere i m’adono que el que abans em movia ara em remou. Ni millor ni pitjor, simplement diferent.
Agraeixo tots els avenços i fites aconseguides en matèria laboral per a les dones. Donant reconiexement a totes aquelles persones que han suat, patit i lluitat per aconseguir ser on som ara. I donant gràcies per la gent que avui en dia continua al peu del canó perquè algun dia el 8M tingui caràcter únicament commemoratiu.
Em sembla molt bé que celebrem i reivindiquem tot allò que creguem convenient. Però veig que rere certes propostes hi ha interessos amagats. Doncs el logotip tenyit de lila d’algunes empreses i institucions hi ha molta més hipocresia de la que ens podríem arribar a imaginar. Camuflen precarietat laboral, dificultats per a conciliar i molts d’altres entrebancs. Problemes amb els quals ens trobem les dones pel simple fet de ser dones. Que ens posen cara a cara davant un sistema laboral on imperen la rigidesa i l’automatisme. Un sistema que hi entén de números i que a massa sovint em sembla que no vol entendre-hi de persones. Un sistema que vincula l’èxit personal al professional. I on moltes vegades la renúncia i el sacrifici responen a interessos de tercers més que als de la mateixa persona.
Hem sap greu, però a mi no em representa.
No m’identifico amb un sistema que no valora la vida i on molts cops la paraula conciliació amaga renúncies i sacrificis que tothom sap, però de les que gairebé ningú parla. Si rasquem una mica la superfície pot ser que ens surtin coses curioses i si més no sorprenents. Penseu en aquelles persones emprenedores que teniu a prop. Sabeu quins han estat els motius per a emprendre el seu propi camí? M’agradaria molt equivocar-me, però segurament van fer-ho per necessitat. Per trobar una solució mínimament viable que els hi permetés compaginar la vida personal amb la laboral. Aquest va ser el meu cas i també el de moltes d’altres persones. Estic agraïda de ser dona, treballadora, emprenedora i sobretot de poder cuidar als meus quan ho necessiten.
Però també penso que se’n parla molt poc de tot allò que les dones sacrifiquem per adaptar-nos a un sistema que primer ens expulsa i després ens sotmet.
Cal un canvi cultural i un esforç col·lectiu de tots i totes perquè dia rere dia siguem capaces de derrotat aquestes barreres.
Llegir l’article al diari Regió 7
