Acoste’m-nos uns mica més
A principis de setmana vaig assistir a una sessió de treball d’un projecte de desenvolupament econòmic d’una zona de muntanya on vam crear un grup de treball en què es barrejaven el sector públic i el privat. El repte que se’ns plantejava era traçar un full de ruta per a aconseguir aquelles coses que escrites sobre paper sonen molt bé, però que a l’hora de la veritat és molt difícil dur-les a terme amb èxit. I no és una qüestió de voluntat sinó més aviat de recursos disponibles. Doncs moltes vegades tot i tenir molt clara la recepta a seguir ens poden faltar alguns ingredients, sovint difícils d’aconseguir…
Sovint pensem que el recurs més important per tirar endavant qualsevol projecte és el finançament econòmic obviant recursos tant importants i crítics com el temps i les energies.
Quantes vegades no fem coses per manca de diners, temps o forces? Em temo que masses vegades ens trobem en conjuntures que no sabem ben bé com gestionar i que intentem solucionar de la millor manera possible amb més o menys èxit. L’equilibri d’aquesta tríada és molt més complexa del que pot semblar…
Aquí la mida sí que importa. Els grans tenen diners i, per tant, capacitat econòmica, per a delegar tasques a tercers que dediquin el temps i esforços necessaris perquè els seus projectes tirin endavant. Els més petits, en canvi, o bé no compten amb aquesta capacitat econòmica o bé aquesta és limitada, doncs, no poden delegar tasques, i intenten destinar el temps i esforços que bonament poden per tal de sobreviure a les situacions que se’ls van presentant. Poden posar-hi tota la voluntat del món, però els resultats segurament no seran els que els hi agradaria. És un peix que és mossega la cua i una situació en què els més petits estan en una clara desavantatge competitiva. Tanmateix, i tot i la complexitat d’aquesta situació tothom pot fer-hi “alguna cosa”.
Com a compradors podem posar una mica més de paciència quan truquem a un petit productor i no ens contesta, potser està munyint o fent una cosa important que li impedeix despenjar-nos el telèfon just en aquell precís moment. Al final es tracta d’una persona com tu i com jo que només té dues mans per fer la seva feina tan ben feta com pot; dues mans que també han de fer les tasques equivalents als departaments d’atenció al client, comptabilitat, vendes, logística… molts cops quan pot, no quan i com vol.
Com a empreses que contractem productes i serveis podem ser una mica més flexibles quant a terminis d’entrega, un autònom també necessita viure i no sempre pot fer front com voldria a pics de feina.
I finalment, interpel·lo a l’administració a acostar-se de forma activa al terreny i conèixer i veure de primera mà que passa. Aquesta és l’única manera d’aterrar i fer realitat tots aquells projectes que han de ser claus per al desenvolupament socioeconòmic de les zones rurals.
Cal que s’acostin als petits per dotar-los de les eines i recursos als quals no tenen accés. Perquè recordem-ho un cop més: cada cop que tot i les dificultats un petit projecte tira endavant hi guanyem tots ciutadania, territori i societat.
Llegir l’article al dari Regió 7
guiadenoivos.saojosedojardimeuropa.com.br
