El nou morir - Rumiant

Fa molts anys una bona amiga, em va dir: “perquè les coses s’arreglin primer s’han d’espatllar del tot”. Frase que s’ha acabat convertit en una de les meves frases preferides.

I és que massa sovint menystenim el poder transformador d’una bona sacsejada. Doncs, és en el moment en què ens trobem davant la possibilitat de perdre una persona o cosa quan ho veiem tot més clar que mai.

De cop i volta apareixen veritats que fins aquell instant passaven desapercebudes.

Potser perquè s’amagaven rere una cortina de pors i inseguretats. Potser perquè no havíem trobat el “moment idoni”. O simplement perquè tampoc ens havíem parat a pensar en la importància que tenien per nosaltres.

El cicle de la vida sempre s’obre pas davant nostre sense parar.

Quan pensem en la mort fem al·lusió a un fet tràgic, irreversible i que sovint suposa un gran trasbals.

Doncs allò que havíem conegut deixa d’existir.

Fet que ens “obliga” a viure amb certa incertesa nous escenaris que potser no hem demanat i que segurament tampoc hauríem imaginat. Convidant-nos de forma més o menys amable a reconstruir-nos i repensar-nos en un present incert. Perquè per molt que no ens ho sembli viure requereix molt coratge i valentia. Només cal que parlem amb la gent gran que tenim a prop i que els hi demanem que ens expliquin alguns dels moments que més els han marcat. Segurament n’aprendrem molt més del que ens esperem. Doncs les seves històries de vida són un clar exemple de resiliència i superació.

Està clar que les seves lluites no seran les nostres. Però també és cert que és en plena era de la hiperconnectivitat en què vivim més desconnectats que mai.

Les presses i les obligacions construeixen una fina capa que embolcalla i emmascara la nostra raó de ser: viure allò que vulguem viure, com i quan ho vulguem viure. Quantes vegades hem ajornat un canvi o decisió per quan tinguéssim temps? Quants cops hem esperat el moment adequat?

Sortosament, la vida a pagès connecta quotidianitat amb el cicle de la vida. No vivim desconnectats de les notificacions del mòbil, ni de les presses i tràfecs propis de la vida moderna. Però sí que és cert que tenim molt presents la vida i la mort. És estrany el dia en què no has de parar i reorganitzar tot allò que t’havies planificat per atendre a una urgència o solucionar algun imprevist.

Els animals i els conreus no entenen de tempos, horaris ni obligacions. I precisament és aquí on rau la gràcia de tot plegat.

En saber que els plans que fem segurament no acabaran donant-se tal-hi com els havíem pensat.

En entendre que els ritmes els marca la vida i que nosaltres podem decidir com ballar-los.

En comprendre que cada final ens ofereix l’oportunitat d’alliberar-nos. De deixar enrere allò que ens pesa i de veure quin és el camí que volem seguir. Avui ja no som la persona que érem ahir, ni tampoc la que serem demà. Aprofitem-ho doncs per morir i renéixer tants cops com siguem capaços d’imaginar i per construir una vida que valgui la pena viure.

Llegir l’article al diari Regió 7

L'emprempta que deixem

Ho tenim tot

Escriu-nos i et contestarem el més aviat possible!

All Rights Reserved © Rumiant 2025