Guanyar perdent
Vivim en un món en què imperen les aparences.
Un univers que gira al voltant d’un aparador on s’adulen èxits i s’ometen fracassos creant un escenari en què és difícil distingir la realitat de la ficció. Un lloc on el que havia de ser segur potser no ho és tant i on te’n pots adonar que tot allò que et pensaves que era veritat guarda uns quants matisos. I és que dins d’una mateixa història s’hi amaguen tres relats, el meu, el teu i el que veritablement va ser. Tres versions d’un mateix conte interpretat, viscut i posteriorment relatat a partir d’unes emocions molt concretes que normalment acostumen a distar bastant dels fets.
Tan senzill, complex i apassionant alhora… Tan cert, autèntic i genuí com la vida mateixa.
I és que és quan ens trobem cara a cara amb l’eterna paradoxa de raó versus emoció quan afloren la por i la incertesa per recordar-nos que som molt més fràgils del que realment ens sembla i del que dia rere dia ens entossudim a aparentar.
Separem el que és personal del que és professional tot projectant una imatge que respon més a les normes dictades socialment del que se suposa que “ha de ser” que no pas al que nosaltres realment volem que sigui, deixant-nos portar per tot allò socialment acceptat. Dividim sense adonar-nos de què ens vencem. I ens carreguem amb culpes i pors extres totalment innecessàries que ens coarten i frenen.
Quantes vegades hem fet llenya de l’arbre caigut? Quants cops no hem saltat per por a perdre? Quantes oportunitats hem deixat enrere al llarg del camí?
Resulta evident que viure és prendre partit i que cada decisió que prenguem implica una renúncia més o menys conscient a tot allò que podria haver sigut i que ja no serà. El que no ens expliquen (i és molt important que identifiquem i tinguem en compte) és que més enllà del blanc i negre hi ha una infinitat de colors, tons i contrastos que ens hauríem de permetre transitar.
I és que la semàntica és molt més poderosa del que a priori podríem arribar a pensar. Les paraules que fem servir per etiquetar determinades coses ens condicionen la forma de viure-les. D’aquí que sigui tan rellevant veure quina història que ens estem explicant (i creient) per veure quins factors hi intervenen i així alliberar-nos de la condemna a repetir-la.
Si bé és cert que els grans aprenentatges acostumen a néixer dels grans fracassos. M’agradaria pensar que amb el temps, aprendrem a transitar aquests dols i pèrdues d’una forma diferent una mica més pacient i amable. Fent-nos la vida una un puntet més fàcil a través de l’aprenentatge. Escoltant-nos i respectant-nos tot sabent que és a nosaltres mateixes a l’única persona a qui hem de donar explicacions i que no cal justificarse per tot davant de terceres persones. I és que a vegades està bé no estar bé. El dol sempre dol i deixar anar fa mal. Una part de tu se’n va i amb ella també marxen expectatives, somnis i metes. És lícit plorar allò que ni que fos per un instant va fer-te sentir. I és necessari creuar aquestes tempestes tot sabent que algun dia no molt llunyà les veurem com al motor de canvi i impuls que ens han permès construir-nos com a la persona que volem ser.
Llegir l’article al diari Regió 7
